Astèrix a Tàrraco

L'altre dia en Cesc ens va dir a classe que faríem una visita als Muns, a Altafulla per  poder fer-nos una idea de com vivien les persones amb calés en aquella època. La tasca que ens ha encomanat ha sigut la següent; fer una història fictícia sobre la sortida, com si nosaltres visquéssim a l'època de la vila.

Idea d'història; soc el fill de l'emperador Romà i el meu pare m'ha enviat als Muns a donar-lis un objecte de valor als meus tiets.

Text fictici

Després de quinze largs dies, quan ja estava a punt d'arribar a la vila, de sobte el conductor del carro, que també és el meu esclau contractat pel meu pare, va frenar en sec.

-Per què ens aturem Aureli? Li vaig preguntar.

-Jove Dante, el teu pare m'ha avisat que el monument es troba al nostre costat s'anomena la torre els Escipions, m'ha dit que, ja que hi vas seria bo que la veiessis.

Vaig assomarme des del carro per observar el monument, i Intrigat li vaig demanar més informació sobre la torre. Ell em contestà.

-D'aquesta torre es diu que, quan el Déu Atis li vas ser infidel a la seva dona, ella com a càstig el va castrar, és per aquest motiu que la torre és un monument funerari per commemorar la mort d'aquest Deu.

-És una història d'allò més... interessant. Vaig dir en un to poc convençut.

Vam prosseguir el nostre camí amb normalitat fins que, al cap de set minuts vam arribar a la vila.

-Per fi hem arribat. Vaig dir emocionat per poder estirar les cames. Mentre l'Aureli aparcava, jo vaig començar a observar l'imponent paisatge del mar.

-Dante! Va cridar una veu coneguda.

-Oncle Caius, quant de temps sense veure't, he vist que ara ets el duumvir de Tàrraco, enhorabona, tiet.

-Gràcies, Dante, per cert ton pare m'ha dit que tens alguna cosa per a mi.

-És veritat, m'acabo d'adonar que me l'he deixat al carruatge.

-Ha, ha, ha, Dante ets un desastre.

Vaig començar a anar cap al carruatge, però mentre a mig camí algú indistingible a la distància va començar a fer senyes.

-Què deu voler-me dir aquest paio? Em vaig preguntar a mi mateix.

Jove Dante, Jove Dante!

Era l'Aureli, i portava una cosa a la mà, el regal!

-Moltíssimes gràcies, Aureli m'has salvat.

Vam anar fins on es trobava el meu tiet i quan vam arribar li vaig donar el regal.

-Aquí tens oncle Caius, nosaltres ja tornem a Roma.

- No home no, ja és tard passa la nit a la vila i quan claregi torna a Roma, a més a més el camí és molt llarg.

-D'acord, oncle.

Quan vaig entrar a la vila em vaig sorprendre molt, era enorme.

-Hola, Dante! Va dir la Faustina, la meva tieta. Has crescut molt des de l'últim cop que ens vam veure.

-És veritat, quan en tenia sis, han passat deu anys!

-Has d'estar cansat, per què no vas al caldarium, però primer al sudatòrium, posa't aquestes soleaes que t'he comprat al Makelo al costat del fòrum. Va suggerir ella, 

-Bona idea tieta Faustina, ara hi vaig.

Mentre anava al sudatòrium vaig al·lucinar amb les vistes, es veia a la perfecció el blau del mar, ni a Roma tenim aquest paisatge.

-Quina calor fa aquí no Aureli?

-Jove Dante aquest és el propòsit d'aquesta sala. Va contestar en un to irònic.

- Ja ho sé ja ho sé, era una broma.

Mentre l'Aureli em treia la pell morta jo observava les imponents vistes. Que gran que és aquesta vila, vaig pensar.

-Aureli si em disculpes haig d'anar al lavabo.

-D'acord. Em va contestar.

-Dante! Va cridar en Caius. No pots utilitzar les latrines, la cisterna està encallada!

-D'acord, oncle no ho sabia.

-Pots fer les teves necessitats al bosc.

-D'acord, suposo. Vaig contestar.

L'Aureli i jo vam anar cap al caldarium i quan vam acabar vam anar al triclina per sopar amb els meus oncles.

-Que bo estava Faustina. Vaig dir.

-Cuines genial. L'alfagò Aureli.

-Quin banquet que has preparat dona meva. Va afegir en Caius.

Posteriorment, cadascú se'n va anar a la seva corresponent habitació; En Caius i la Faustina se'n van anar al seu dormitori, l'Aureli a l'habitació dels esclaus i jo al dormitori de convidats. La meva habitació era sorprenent, al sostre de color ver hi havia un gran mosaic les parets d'un to vermellós eren precioses. 

Quan el sol començava a sortir en Caius va vindre a despertar-me.

-Dante, Dante desperta't.

-Aagh. Vaig despertar-me d'un salt pensant que havia passat alguna cosa.

-Fa vint minuts que t'esperem per berenar. Va dir amb un to cansat.

-Perdó tiet, m'he descuidat de l'hora, ara pujo.

-Vinga que has de marxar cap a Roma.

L'Aureli i jo vam berenar bastant de pressa i a la mitja hora vam començar a tocar el dos.

-Moltes gràcies, oncles espero que a l'estiu ens tornem a veure.

-No és res, ja saps que aquí sempre ets benvingut. Va dir la Faustina.

-Cuidat molt i dona-li records a mon germà. Va dir el Caius amb un to bromista.

-Fins aviat tiets.

Fotografíes:

Triclini

Cladarium

Mapa de la vila romana

Safates de ceràmica

Habitacions

Conclusió

M'ha agradat molt aquesta activitat, sobretot gràcies al fet que l'actriu feia que no fossi avorrida. Per la meva part jo crec que he participat activament encara que els professors m'han cridat l'atenció dos cops per parlar.